EL SEU AMOR:

La meva àvia em va explicar que al cap d'uns anys ja estava cansada d'estar interna, volia fer un canvi en la seva vida. Li va comentar al seu pare si podia canviar de feina, el seu pare li va dir que sí, que havia pres una decisió correcta, però abans ho havia de dir a la senyora de  la casa.

Ella li va dir que li semblava bé, que en un poble dels voltants buscaven gent per la temporada de la canya de sucre, que hi anés, preguntes per l'encarregat i li digues que hi anava de part d'ella.

I així ho va fer. Va parlar amb l'encarregat i la van contractar, li van dir que d'aquí dos dies ja podia començar.

I al cap de dos dies va anar a treballar. Un noi molt callat i treballador li va ensenyar com foncionava aquesta feina, era ell, l'amor de la seva vida.

Un dia qu feien festa ell li va preguntar si volia anar a passejar per la platja, ella, evidenment, li va dir que sí amb el cap.

LA MARE I EL DIA DEL NAIXEMENT:

La mare de la meva àvia es deia Carmen Bascos. Va néixer a l'any 1892 a la Caleta, un poble de Granada.

Era una noia alta, morena i d'ulls marrons. Era molt bona noia, simpàtica i carinyosa. Els seus pares es deien  Mercedes i Gabriel i tenia 6 germans i ella era la més petita. Es va casar amb en Manel. Treballava de mastressa de casa.

Van tenir quatre fills, la meva àvia era la tercera. Li van explicar que va ser un part sense cap mena de compliccións, abans la gent tenia els fills a casa amb l'ajuda d'una llevadora. La meva àvia recorda que el diaa del bateig, hi va anar caminant, tenia tres anys.

Tenia dos padrins i dues padrines, li van posar el mateix nom que una de les seves padrines, Cristina.

Al cap de set anys, la seva mare va morir. M'explica la meva àvia que la va trobar molt a faltar i que sempre s'en recorda d'ella. Sense mare i el pare treballant tot el dia fora de casa la van posar interna a casa d'uns marquesos del poble del costat, a Motril.

Pare i fill:

El pare de la meva àvia es deia Manuel Campoy, va néixer a la Caleta i era pescador. Tenia quatre fielles i estava casat amb la Carmen Bascos. No Havia anat mai  al col·legi. Hi havia temporades que havia de sortir a pescar a fora, lluny i s'havia de quedar a dormir al barco.

Tenien el mar davant de casa.

Va morir el febrer de 1983, aquell dia la meva àvia i tots en general estaven molt tristos. La meva àvia va començar a recordar coses que feia amb ell com pescar o nedar.

Primer llença la canya i quan es mogui una mica estira-la cap enlaire.

Ella i les seves germanes l'esperaven a la platja jugant amb la sorra.

Li hagues agradat poguer passar més temps amb el seu pare.

Bescanó- Salobreña- Bescanó

La meva àvia no té gaire bé la memòria i no se'n recorda d'alguns detalls, però m'ha explicat tot això que ara us expliquaré:

      

Només va conèixer a les seves àvies.

    

La seva àvia materna es deia Mercedes Mendoza, va néixer al poble de Salobreña a l'any 1871. Es va casar amb en Gabriel Vascos que va néixer a l'any 1870 i van tenir set fills.

Ell treballava a la fàbrica de sucre que hi havia al poble i ella feia feines a les cases. En Gabriel va morir de molt jove del tifus. En aquella época molta gent moria d'aquesta enfermetat. La meva àvia va morir de vella. Tots dos són enterrats al cementiri de Salobreña. Passava molt de temps amb la meva àvia l'estimava molt. Ella va ser qui li va ensenyar a resar.

La seva àvia  paterna es deia Maria Rodriquez, va néixer a Salobreña a l'any 1864. Es va casar amb en Manuel Campoy que va néixer a l'any 1869 i van tenir tres fills. També treballava a la fàbrica de sucre i ella rentava la roba als més rics. Ell s'en va anar a la guerra, i no se n'ha sabut res més d'ell. La meva àvia no el va arribar a conèixer. La Maria va morir de vella als 79 anys. Com els seus avis materns està enterrada el cementiri de Salobreña. A la Maria, no la veia tan sovint com a la Mercedes perquè vivia a l'altra punta del poble.

A MANERA DE PRELUDI

Avui la meva àvia he fet 70 anys. La Cristina Campoy Bascos està bé de salut mira la televisió i va a caminar cada dia. L' única dolença que té, a part de la vellesa, és que està molt malament de la vista. Vaig pensar dies enrere, que un fet com aquest em refereixo a fer 70 anys era un esdeveniment digne de ser celebrat. Aquesta celebració consistirà en anar a dinar a un restaurant  que té a uns metres de casa seva  i encarregar un pas un pastís de nata, per donar un aire més festiu a la diada convindaria a les seves filles i els seus nebots. Aquest matí a les onze han vingut  tots els seus amics i els seus familiars a portar-li algun regal i a feliçita-la. Cap allà a les dues ens hem trobat tots en el restaurant per celebrar els seus 75 anys. El menjar ha estat boníssim i el passtís més, per a ella ha estat tota una sorpresa el pastís de nata. Llastima que no pugui menjar gaire sucre.

De tornada a casa abans de marxar una de les seves filles ens ha comentat que estava molt contenta perquè tot havia anat molt bé. La meva àvia ho ha confirmat: (ha estat perfecte, i el pastís m'ha encantat) me l'he mirada esta estava exultant!
Sense voler, penso dins meu, deixem de banda els vells. Al cap d'uns dies, he agafat una llibreta i un bolígraf i he demanat que m'expliqués com havien estat els seus setanta cinc anys de vida.